MIR@D@ DIGIT@L

Reflexions sobre la Societat del Coneixement -la nostra, sembla ser-, articles publicats, paisatges, identitats, viatges virtuals i/o presencials...

Nom:

Periodista barceloní especialitzat en la gestió d'informació i comunicació. Professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

2005/01/24

Residus mòbils

Publicat al diari AVUI el 24-1-2005

Ara que els fabricants de telèfons mòbils van tancant els seus balanços comercials de l’any 2004, comença a prendre cos la xifra de 15,5 milions com a dada, rodona i definitiva, de vendes de terminals mòbils a l’Estat espanyol durant els últims dotze mesos. Aquesta quantitat no bat el rècord de l’any 2000, quan la incorporació massiva al cel·lular de butxaca va originar la venda de gairebé 18 milions d’aparells. Però supera àmpliament les vendes dels anys 2001, 2002 i 2003. I torna a plantejar amb força una qüestió que fabricants, operadores, administració i usuaris solem obviar: en un dels mercats més madurs i saturats de la Unió Europea, on la penetració del mòbil ronda el 90 per cent de la població, la majoria de nous terminals venuts substitueixen telèfons anteriors. I això genera una massa creixent de residus de mòbils obsolets, dels quals ningú no sembla que se’n preocupi gaire.

En el balanç del 2004, fabricants i operadores telefòniques admeten obertament les seves obsessions comercials de present i de futur amb una valoració global agredolça: les pantalles amb coloraines i les musiquetes polifòniques han motivat a més de 14 milions i mig d’usuaris de mòbils (95 per cent) a renovar el seu terminal, i uns 7 milions (un 50 per cent), a més, han substituït el seu antic terminal per un de nou amb càmera de fotos, el gran esquer comercial que la telefonia mòbil ibèrica ha explotat amb èxit els últims mesos. Però només uns 900.000 usuaris (menys del 6 per cent) han decidit jubilar els seus antics aparells i adquirir terminals UMTS de tercera generació per transmetre dades i vídeo a través d’una connexió mòbil d’alta velocitat a Internet.

L’elevat preu dels terminals, la manca de serveis consolidats, els problemes de cobertura en moltes àrees de la península i l’escassetat d’usuaris amb terminals per fer videoconferència són algunes de les causes que justifiquen el retard de la incorporació massiva a la telefonia del futur. Un retard que dilata la recuperació de les inversions multimilionàries que les operadores van fer a l’hora d’adquirir les llicències corresponents, però que els facilita una coartada comercial incontestablement optimista: una gran part dels 15 milions d’usuaris que han renovat ara el seu terminal, tornaran a canviar-lo els pròxims dos anys per accedir a noves prestacions.

Així que el problema dels terminals obsolets, lluny de resoldre’s, presenta unes expectatives de creixement preocupants. Si actualment el parc espanyol de telèfons mòbils és d’uns 40 milions d’aparells, i si en els últims cinc anys –del 2000 al 2004- s’han venut gairebé 70 milions de terminals, la resta més elemental permet deduir que hi ha uns 30 milions d’aparells que han passat a la categoria de residus, els quals, a un pes per telèfon d’uns 100 grams, poden rondar les 3.000 tones de deixalles, entre les quals cal comptar les bateries i altres materials de toxicitat variable.

Hi ha iniciatives de recuperació i reciclatge de mòbils obsolets. La campanya “Tragamóvil” (http://www.tragamobil.com/) , de l’ASIMELEC, el grup Eroski, operadores del sector i diversos fabricants, ha arribat a tractar uns 175.000 quilos de residus procedents de gairebé dos milions de mòbils en desús. I altres iniciatives més locals de reciclatge també han recuperat i tractat petits percentatges de deixalla mòbil. Però la desproporció entre el reciclatge i l’escombraria telefònica continua sent immensa i amenaça de créixer els pròxims mesos. Potser tots plegats, a més d’il·lusionar-nos amb el que podrem fer des del mòbil del futur, hauríem de preocupar-nos del que cal fer amb els vells aparells del passat recent que ja no tornarem a utilitzar.
ENRIC BRUGUERA