MIR@D@ DIGIT@L

Reflexions sobre la Societat del Coneixement -la nostra, sembla ser-, articles publicats, paisatges, identitats, viatges virtuals i/o presencials...

Nom:

Periodista barceloní especialitzat en la gestió d'informació i comunicació. Professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

2005/03/31

Alerta bancària pel creixement del risc d’estafa online

Publicat al setmanari ACTUAL el 31-03-2005

Cada dia 150 milions de missatges electrònics fraudulents intenten obtenir les claus secretes dels comptes d’usuaris de tot el món

Enric Bruguera

“Estimat client Sr/a XXX XXX XXX: A fi de poder millorar els nostres sistemes de seguretat contra el frau, li preguem que ens confirmi el seu DNI, així com el seu número d’usuari i la seva clau secreta. Pot fer-ho amb un missatge de resposta, obrint el web de l’enllaç http://www.xxx.com/ o trucant al telèfon XXX.XXX.XXX. Si en 24 hores no hem rebut la confirmació de les seves dades, procedirem a bloquejar els seus comptes per a la seva seguretat”.

Amb lleugeres variacions, i sempre acompanyats amb logotips i imatges corporatives semblants als de les entitats bancàries legals, cada dia circulen a tot el món uns 150 milions de missatges com aquest que insten als seus receptors a fer saber les seves dades a una adreça de correu, un web o un telèfon fraudulents. En 5 de cada 100 casos, l’usuari dóna a uns desconeguts les claus personals que els permetrà buidar-li els comptes.

L’intent d’estafa online és conegut amb el nom de phishing (de l’anglès fishing: pescant). I el ritme exponencial del seu creixement ja ha provocat que el Centro de Coordinación Interbancario (CCI) hagi creat un grup de treball format per experts en seguretat informàtica de cadascun dels bancs i caixes d’estalvis que operen en l’Estat espanyol, per tal d’intentar trobar fórmules que facin inviable aquest tipus d’estafa, o que almenys la dificultin.

Les dimensions del fenomen no ho posen fàcil. Al voltant de les recents vacances de Pasqua s’han detectat ofensives de phishing sobre entitats com Cajamar, Caja Madrid i el BBVA. La incidència econòmica d’aquests últims intents d’estafa ha estat reduïda perquè, segons les entitats afectades, han pogut alertar a temps als seus clients. Però aquesta onada evidencia un ritme de creixement preocupant. Segons dades de l’International Anti-Pishing Group, durant el 2004 el phishing va augmentar a raó d’un 30% mensual, mentre que el gener de 2005 va créixer un 42%, fins arribar a 3.000 milions de missatges fraudulents cada mes.

L’empresa de seguretat Symantec xifra en uns 1.000 milions d’euros els danys que el phishing va ocasionar a bancs i companyies emissores de targetes de crèdit durant l’any passat. Només al Regne Unit, els bancs van tornar gairebé 7 milions de lliures a uns 2.000 clients que havien estat estafats per aquest procediment. L’Associació de Clarificació de Pagaments (APACS) britànica ja ha avisat que els bancs deixaran de fer-se càrrec dels danys per phishing si consideren que els seus clients no prenen les mesures de seguretat adients quan utilitzen la banca online. Com a molt oferiran pòlisses d’assegurances per a riscos electrònics.

I és que la rapidesa amb que el phishing s’estén per la xarxa no ha permès encara que bancs i usuaris estableixin sistemes de defensa prou coordinats. Les entitats bancàries admeten que han de millorar els sistemes de seguretat. Però alerten que en la majoria de casos de phishing la responsabilitat personal i la prudència de l’usuari és fonamental. Si ningú dóna a un estrany la clau de casa seva o la seva targeta de crèdit, encara menys ha de donar la seva clau electrònica al primer que li fa arribar un missatge de correu.

L’Asociación de Internautas (AI) i l’empresa de seguretat Hispasec coincideixen que l’actuació de l’usuari és fonamental, però revelen en sengles estudis que els sites dels bancs a internet necessiten millores urgents. Segons Hispasec, només un 60% dels bancs espanyols presenten mesures de seguretat fiables contra el phishing. I l’últim estudi realitzat per l’AI recomana millores urgents de seguretat electrònica a entitats tant emblemàtiques com el Grupo Santander, La Caixa o Caixa de Catalunya.

Uns advertiments als quals el Centro de Alerta Temprana Antivirus (CATA) i l’Asociación de Usuarios de Servicios Bancarios (AUSBANC) hi afegeixen la necessitat de controlar virus i programes espia, com Transponder o Perfect Keylogger, que poden permetre robar de forma remota les claus secretes de l’usuari de la banca electrònica.

ADRECES
International Anti-Pishing Group: http://www.antiphishing.org/
Symantec: www.symantec.com/region/es
APACS: http://www.apacs.org.uk/
Asociación de Internautas: http://www.internautas.org/
Hispasec: http://www.hispasec.com/
Centro de Alerta Temprana Antivirus: alerta-antivirus.red.es
AUSBANC: http://www.ausbanc.com/

Consells contra el “phishing”
Entitats bancàries i associacions d’usuaris coincideixen que el client de la banca electrònica és, ara per ara, el principal agent de defensa contra el phishing. Per evitar l’estafa cal prendre mesures bàsiques de precaució:

· No introduir cap dada personal en cap correu electrònic. Bancs i Caixes no demanen mai informació personal als seus clients per aquest mitjà.

· Avisar immediatament al Servei d’Atenció al Client de qualsevol entitat en nom de la qual haguem rebut un missatge dubtós de correu electrònic.

· No operar ni fer transaccions bancàries des d’ordinadors públics situats a cibercafés, col·legis o oficines. Usuaris posteriors poden trobar dades personals a la memòria de l’aparell.

· Utilitzar un navegador actualitzat i amb tots els protocols de seguretat actius.

· Observar que el web bancari on introduïm dades personals no porta una adreça “http”, sinó una adreça “https...”, i verificar que en la part inferior del navegador apareix un candau tancat. Això indica que estan activats els protocols de seguretat.

· Utilitzar claus d’accés alfanumèriques (lletres i números) i variar-les sovint.

· Desactivar les funcions d’emmagatzematge de claus secretes en la memòria caché de l’ordinador. Usuaris posteriors podrien localitzar-les fàcilment.

2005/03/30

Parlem-ne de franc

Publicat al diari AVUI el 30-3-2005

Ara mateix hi ha gairebé uns 75 milions de persones escampades per tot el planeta que parlen telefònicament entre elles sense pagar un cèntim per la seva conversa, per llarga que sigui. Només necessiten tenir un ordinador connectat a Internet amb una línia de banda ampla (cable o ADSL), una targeta de so –ara ja la porten tots els PCs-, un micro –també sòl venir de sèrie-, i utilitzar el mateix programa d’empaquetat i transferència digital de veu: per exemple, el ja popular Skype, disponible de forma gratuïta a www.skipe.com. Sociòlegs i analistes no acaben de posar-se d’acord sobre si el fenomen de trucar sense pagar és revolucionari perquè és gratuït, o si és gratuït perquè és revolucionari. Però, en tot cas, empreses i governs semblen disposats a tallar d’arrel qualsevol temptació revolucionària... sobretot si és gratuïta.

L’invent té nom propi: VoIP, per les sigles en anglès de Voice-over-Internet Protocol. I, a banda dels seus detalls tècnics, presenta una lògica socio-comunicativa aplastant, a l’abast fins i tot de la intel·ligència més rudimentària: si a través d’Internet podem enviar i rebre fitxers, documents, imatges, sons, vídeos i qualsevol tipus d’arxiu multimèdia, el timbre de la veu humana no hauria de ser una cosa aliena a la possibilitat de digitalització, empaquetat en petites unitats, circulació i recomposició quan arriba a l’equip receptor. Que és el que passa amb qualsevol informació en qualsevol format quan circula a través de la xarxa.

La situació no deixa de ser curiosa, perquè han estat precisament les companyies telefòniques que ens perseguien per vendre’ns una connexió domèstica de banda ampla les que, mirant cap a un altre lloc mentre intentaven cobrar-nos fins i tot pels serveis que no donen o que proporcionen malament, ens posaven a la llar la possibilitat de parlar per telèfon sense pagar les tarifes exagerades que ens han estat aplicant durant les últimes quatre dècades. Un efecte tecnològic col·lateral, que han intentat obviar fins que el fenomen ha esclatat.

Primer ens van convèncer que allò d’una línia fixa a casa era un atràs. Calia passar-se al telèfon mòbil. Era força més car, però podies parlar des de tot arreu. A l’Estat espanyol la idea i els anuncis van fer forat: ara un 92 per cent de ciutadans tenen telèfon mòbil i proporcionen a les companyies operadores el 62 per cent dels seus beneficis. Les inversions en telefonia mòbil –per la seva expectativa de ràpid retorn- han provocat un retard difícilment recuperable en el desplegament de connexions de banda ampla: en l’Europa dels vint-i-cinc fins i tot Txèquia ens passa al davant. Només quan el pastís del mòbil va estar mitjanament repartit i el mercat força saturat, va ser quan les telefòniques van començar a jugar el desplegament de la connexió de banda ampla com a fórmula per intentar fidelitzar i mantenir un mercat de línies telefòniques fixes en perill d’extinció. Una connexió sovint lenta, cara i de mala qualitat, com testifiquen els milers de denúncies als organismes i entitats de consum. Però una connexió, al cap i la fi, que permet paradòjicament fer de franc el que sempre ha estat el cor bàsic del negoci de les operadores telefòniques: parlar per telèfon.

I ara venen les corredisses. Les mateixes empreses que sovint han rebutjat qualsevol mena de control sobre la qualitat del servei que proporcionaven, o sobre els seus contractes denunciats com a abusius, o sobre els sistemes de tarificació, demanen a la Comissió del Mercat de Telecomunicacions (CMT) i a la Comissió Europea que reguli aquest desori de trucar sense passar per caixa. El dubte és fins quan les normatives i imposicions comercials podran encorsetar un mercat d’usuaris que tenen alternatives alegals més satisfactòries i que, a més, són gratuïtes.

ENRIC BRUGUERA

2005/03/24

L’usuari d’internet capgira la noció d’enciclopèdia

Publicat al setmanari ACTUAL el 24-3-2005

La Wikipedia, amb 1,3 milions d’articles en 200 idiomes, ja és la major obra de consulta gràcies a la tasca d’internautes de tot el món

Enric Bruguera

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix “enciclopèdia” com “obra en què és exposat el conjunt de les coneixences humanes o de les referents a una ciència, en articles separats, generalment disposats per ordre alfabètic”. Tot i que sovint es compara internet a una gran enciclopèdia universal, perquè s’hi pot trobar tota mena d’informació sobre qualsevol tema, la falta de classificació sistemàtica no facilita gaire l’ús ordenat dels seus continguts. Però a la xarxa hi ha conjunts estructurats de coneixements. I el més gran de tots és la Wikipedia, una iniciativa de participació oberta que permet als usuaris no només consultar continguts, sinó també aportar informació.

De les dimensions que ha assolit aquest projecte participatiu de codi obert en dóna idea el seu volum d’informació: hores d’ara la Wikipedia presenta gairebé un milió i mig d’articles en unes 200 llengües diferents. L’anglès, amb més de mig milió d’entrades, és l’idioma predominant i arriba a registrar creixements de fins a 3.000 articles diaris. Al seu darrera, alemany i japonès, amb 210.000 i 100.000 entrades respectivament, encapçalen un rànquing lingüístic en el qual el castellà ocupa la vuitena posició amb poc més de 41.000 entrades, mentre que el català, amb els prop de 13.000 articles de la Vikipèdia, s’ha situat entre els vint idiomes més utilitzats.

Volum i multilingüisme són precisament els trets diferencials bàsics respecte a d’altres enciclopèdies online de caràcter convencional i comercial. L’Enciclopèdia Britànica, que obté el 80% dels seus ingressos de la subscripció (70 dòlars per any) a la seva versió online, presenta un total de 80.000 articles. I l’Enciclopèdia Encarta, comercialitzada per Microsoft només en versió digital, té 41.500 entrades. Cap de les dues iniciatives emblemàtiques s’ha plantejat fer versions per a mercats idiomàtics que no siguin prou potents com per garantir el retorn de les seves inversions.

La Wikipedia va néixer, ara fa quatre anys, sobre l’ús d’un nou sistema tecnològic d’arquitectura oberta, l’anomenada tecnologia wiki, que permet que usuaris de qualsevol punt del planeta puguin introduir i modificar informació de forma directa i immediata en un mitjà de publicació. Ara mateix són uns 16.000 els usuaris registrats que regularment introdueixen o retoquen informacions, ajudats per un nombre fluctuant de col·laboradors anònims, i supervisats per equips d’administradors que verifiquen els continguts, controlen que ningú introdueixi materials sotmesos a drets d’autor, posen etiquetes d’alerta sobre aportacions de procedència dubtosa, i intenten repel·lir contribucions que no s’ajusten a les normes establertes. A la seva ombra, el projecte ha desenvolupat també els continguts del Wiktionari –diccionaris-, la Wikiquote –citacions-, Wikibooks –llibres- i Wikisource –documents històrics-.

Com en tot procés de contribució oberta i escassament jerarquitzada, la credibilitat dels continguts és el gran cavall de batalla per a defensors i detractors de la iniciativa. Hi juga en contra el fet que, efectivament, és difícil que algú acabi assumint responsabilitats definitives per informacions errònies o inexactes. Però en la posició contrària hi ha arguments difícilment contestables: quina enciclopèdia comercial garanteix que desenes de milers de persones revisen, i si cal corregeixen, la informació, la gestionen, la presenten gratuïtament, i l’actualitzen gairebé en temps real, com va passar fa unes setmanes amb el tsunami del sud-est asiàtic?

ADRECES
Wikipedia: www.wikipedia.org
Vikipèdia: ca.wikipedia.org/wiki/Portada
Enciclopèdia Britànica: www.britannica.com
Encarta: es.encarta.msn.com
Wiktionari: en.wiktionary.org/wiki/Main_Page
Wikiquote: wikiquote.org
Wikibooks: en.wikibooks.org/wiki/Wikibooks_portal
Wikisource: wikisource.org/wiki/Main_Page

França promou la biblioteca universal... europea
El govern francès vol crear una biblioteca universal online que posi a l’abast dels usuaris d’internet els fons bibliogràfics i documentals de les principals biblioteques europees. La iniciativa, que pretén implicar governs i recursos de la resta de països de la Unió Europea, sorgeix com a resposta a Google, que en breu iniciarà la digitalització de fons documentals de grans biblioteques nord-americanes per posar-les a la xarxa en un termini de deu anys.

Per al govern francès, la creació d’una gran biblioteca virtual online amb recursos, plantejaments i explotació d’empreses nord-americanes representa una seriosa amenaça per a la cultura i les senyes d’identitat europees. Una amenaça davant de la qual Europa ha d’oposar iniciatives més o menys simètriques que promoguin les especificitats culturals pròpies, inclosa la defensa de la llengua francesa i els altres idiomes continentals davant de la preeminència de l’anglès a internet.

Google va anunciar fa unes setmanes que invertiria uns 200 milions de dòlars per digitalitzar i posar a la xarxa uns 15 milions de llibres de les biblioteques de les universitats de Michigan, Stanford, Harvard i Nova York. En aquest projecte Google també compte amb aportacions de la universitat britànica d’Oxford.

2005/03/19

Excursión a los valles del Hérault

Publicat a El Periódico de Catalunya el 19-3-2005

Aprovechando que aparece en fechas todavía algo frescas para escaramuzas de playa, la Semana Santa brinda una buena ocasión para descubrir Saint Guilhem le Désert, un recoleto y bello paraje en el corazón de los valles de l’Hérault. A sólo 35 quilómetros de Montpellier, la pequeña localidad de Saint Gilhem (autopistas AP-7 y A-9, y carretera D-4) tiene su centro neurálgico en la abadía de Gelonne, obra maestra del románico del Languedoc y concurrido punto de peregrinación del camino de Santiago en su tramo francés. Dentro de su arquitectura austera, vale la pena detenerse en el relicario de Saint Gilhem, el fragmento de la Santa Cruz y la sugerente cripta con vestigios prerrománicos.

Ante la entrada de la abadía conviene paladear la tranquilidad de la plaza de la Libertad antes de deambular por las callejuelas empedradas del núcleo medieval. A partir de ahí los alrededores ofrecen un variado abanico de excursiones, a pie o en coche, de las que no hay que perderse el Chateau du Geant, con una excelente panorámica sobre Saint Gilhem, las espectaculares gargantas del Hérault con su Pont du Diable –s.XI-, y el Cirque du Bout du Monde, una impresionante pared rocosa donde, efectivamente, parece que se acaba el mundo. En Internet: http://www.saint-guilhem-le-desert.com/. ENRIC PAYÀ

Catedral subterránea
A sólo dos quilómetros de Saint Gilhem, la cueva de Clamouse (http://www.clamouse.com/) constituye una auténtica catedral subterránea de estalactitas y estalagmitas de más de 150 millones de años de antigüedad. Está abierta todos los días de 10 a 17 horas, y si su recorrido abre el apetito conviene tener en cuenta la cercana cocina local del Oustal Fonzes (04.67.57.39.85).

2005/03/17

65% virtual

Publicat al diari AVUI el 17-3-2005

Tot i que parlar de percentatges últimament està molt mal vist en aquestes indrets, el propòsit és bo: la Generalitat ha anunciat que pensa invertir prop de 500 milions d’euros per aconseguir que en tres anys el 70 per cent de llars catalanes tinguin ordinador domèstic, i que 65 de cada 100 ordinadors d’aquests disposin, a més, de connexió a Internet. La xifra no ha estat triada a la babalà i té referents de prestigi: els cinc països europeus líders en tecnologies de la informació –Suècia, Finlàndia, Holanda, Bèlgica i Dinamarca- presenten una mitjana de connexió domèstica del 57 per cent. Res a veure amb l’escarransit 30,5 per cent de la mitjana espanyola actual, a la qual, per cert, Catalunya contribueix –com sempre, amb escreix- amb el seu 34,6 per cent.

La connectivitat és important. Sense infraestructures no hi ha cap possibilitat material que circuli la informació digital d’un lloc a un altre. Potser algú podria preguntar-se com és que un Pla d’Infraestructures de Telecomunicacions i un Pla Director de Serveis i Continguts no han arribat a ser posats sobre el paper fins al març de l’any 2005. Com si això de la Societat de la Informació fos una novetat imprevista sorgida de cop i volta, i no una evolució previsible durant els últims deu anys, els primers cinc d’ells encara en el segle passat.

Però aquesta és una pregunta retòrica perquè, pel damunt del progrés de les tecnologies, la informació i la societat, a Catalunya i a l’Estat espanyol hi ha hagut canvis de colors en les administracions. I quan no hi ha hagut canvis de colors hi ha hagut canvis d’equips. I en tots els casos quan les coses no han funcionat–i sovint no han funcionant gaire bé- l’anàlisi estratègica de la situació s’ha vist dramàticament reduïda a donar la culpa a les decisions, o la manca de decisions, del responsable anterior. El fenomen, ibèric i diferencial, potser ja explicaria per si sol gran part de les distàncies de connexió que ens separen del centre i nord d’Europa.

El cas és que de cara al 2008 es volen fer inversions per desplegar les connexions de banda ampla, ampliar les velocitats dels 512 Kbps fins els 2 Mbps, garantir la cobertura de la telefonia mòbil a tot el Principat, estendre el desplegament de la telefonia de tercera generació a tot el territori català i subvencionar la compra d’ordinadors domèstics. Els objectius quantitatius estan definits. El 2008 podrem posar creuetes, o no, a cadascuna de les fites que ens han d’equiparar a danesos i suecs.
Altra cosa és el model de Societat del Coneixement que es pretén, i de com s’aconsegueix que cada ciutadà i cada usuari metabolitzi l’ús i la integració d’aquestes tecnologies en la seva vida quotidiana. Que en visualitzi un rendiment palpable i immediat. Que entengui que la connexió de banda ampla millora la seva vida. Que necessiti l’ordinador domèstic, independentment de la subvenció.

I això sembla força més complicat, sobretot si atenem als referents més immediats. La telefonia mòbil, per exemple, és un cas paradigmàtic de creixement quantitatiu, amb exponencials beneficis empresarials, però amb una transcendència social molt més electrodomèstica que informacional. Que les reclamacions contra companyies de telefonia s’acumulin fins les 8.700 en l’últim any, o que les mateixes telefòniques qualifiquin les musiquetes, els logos i els videojocs com a “continguts” de màxima rendibilitat, obliguen a una certa cautela. Tenir connexions a Internet en 65 de cada 100 llars és una xifra estadística real, però pot tenir una incidència social, econòmica i cultural inapreciable. Depèn per a què i com s’utilitzin.

ENRIC BRUGUERA

La batalla de les consoles agita el mercat del videojoc

Publicat al setmanari ACTUAL el 17-3-2005

La nova “Double Screen” de Nintendo obre el foc d’una profunda i accelerada renovació del parc d’aparells portàtils i de sobretaula

Enric Bruguera

En els pròxims mesos viurem alguns canvis notables en la nostra llar, en l’equipament personal i l’habitació dels nostres fills, i a l’hora d’anar a comprar regals. Els grans fabricants de consoles de videojocs han decidit que el cicle de vida dels models actuals ja s’ha esgotat i han preparat una bateria de productes orientats a renovar el parc d’aquests aparells. Nintendo ha trencat el foc amb la “Double Screen” (DS), un dispositiu portàtil amb dues pantalles. Però la PSP i la Playstation 3, de Sony, la nova versió de la Xbox de Microsoft, i un nou aparell de sobretaula de la mateixa Nintendo tenen previst el seu llançament comercial abans que acabi aquest any.

A pesar que el videojoc manté una certa percepció social associada a criatures i adolescents, a l’Estat espanyol hi ha uns vuit milions i mig d’usuaris actius d’aquest tipus d’oci electrònic, gràcies als quals el sector va facturar uns 800 milions d’euros l’últim any. Tot un mercat que Nintendo va tenir en compte quan fa pocs dies va presentar comercialment la seva nova consola portàtil DS, distribuint-ne d’entrada 67.500 unitats. I això que les previsions de la firma japonesa per a Espanya són moderades al costat de les expectatives que té en el conjunt d’Europa, on n’ha distribuït 650.000, a l’espera de verificar si el producte té l’èxit que ha assolit als Estats Units i el Japó, on des de finals del novembre passat ja ha venut gairebé 3 milions de consoles.

Amb dues pantalles de joc, una d’elles tàctil, i un sistema de connexió inalàmbrica que permet jugar conjuntament fins a 16 persones, Nintendo no només pretén conservar la posició hegemònica que fins ara ha mantingut en l’àmbit de les consoles portàtils, el 98% del qual domina gràcies a la seva popular Game Boy Advance. També vol obrir nous fronts tecnològics per frenar l’intent de Sony d’esgarrapar en aquest terreny el que ja ha guanyat de carrer en el camp de les consoles de sobretaula.

I és que l’ofensiva de l’altre gegant nipó per als pròxims mesos es presenta arrolladora. De forma imminent Sony té previst desembarcar a Europa amb la seva portàtil PSP, la qual, a més de jugar, ofereix tot una gama de possibilitats multimèdia, des de la descàrrega de música, imatges i vídeo des de l’ordinador, fins la visualització de pel·lícules en format de DVD miniaturitzat.

De fet, la connectivitat de la consola amb d’altres aparells i amb internet es presenta com el gran camp on es dirimirà la batalla a partir d’ara. I els aparells de sobretaula previstos per als pròxims mesos ja anticipen suggerents possibilitats. La mateixa Sony té previst per a finals d’any llençar la seva Playstation 3, amb noves opcions de joc col·lectiu a través de la xarxa, a fi d’intentar superar la marca que ja ha obtingut amb la Playstation2: 70 milions de consoles venudes des de l’any 2000.

A una certa distància dels dos grans, Microsoft també té previst explotar la experiència que ha adquirit amb la seva consola Xbox i el prop de milió i mig d’usuaris que ja s’han subscrit al servei de joc on-line “Xbox live”. La companyia de Bill Gates presentarà els pròxims mesos el nou giny d’entreteniment amb canvis que afectaran fins i tot el nom i la imatge de marca.

I si de connectivitat es tracta, cal no oblidar les operadores telefòniques i els fabricants de mòbils, un sector on el negoci dels jocs electrònics va créixer un 42% el 2004 i va arribar fins els 600 milions d’euros, amb iniciatives de convergència d’aparells com el que ha intentat Nokia amb el seu N-Gage.

ADRECES
Nintendo DS: www.nintendods.com
Todo PSP: www.todopsp.com
Sony Computer Entertaintment: www.scee.com
Sony Playstation 3: www.playstation.com
Microsoft Xbox: www.microsoft.com/xbox
Nintendo Game Boy Advance: www.gameboy.com
Nokia N-Gage: www.n-gage.com/es-ES/home/home.html

Un negoci de pel·lícula
Totes les campanyes de màrketing de les consoles de nova generació anticipen una qualitat d’imatge i de so cada cop més properes a les del cinema i el DVD. La comparació va més enllà d’un simple tòpic de competència tecnològica. Segons diverses estimacions coincidents, el 2003 el mercat general dels videojocs, amb un volum de negoci de gairebé 14.000 milions de dòlars, ja va superar els aproximadament 9.000 milions facturats pels grans estudis de cinema.

Les consoles, els seus jocs específics i els seus accessoris van presentar durant el mateix període una facturació de gairebé 8.500 milions de dòlars, cosa que els atorga més de la meitat del negoci dels videojocs, i apropa el món d’aquests petits ginys al volum econòmic i comercial del setè art.

Empreses i analistes, a més, coincideixen a senyalar que el creixement del sector de les consoles s’ha vist frenat aquests dos últims anys per una certa saturació del mercat dels productes comercialitzats fins ara. Comptant que el llançament dels nous models no té com a únic objectiu renovar el parc d’aparells, sinó també obrir nous sectors de mercat, no descarten que el 2007 les consoles hagin pogut triplicar el volum de negoci de l’any passat.

2005/03/15

VALLE DEL JERTE: La primavera estalla en flor de cerezo

Como cada primavera, el Valle del Jerte vuelve a vestirse de blanco y exhibe con orgullo un espectáculo incomparable que atrae a visitantes de todo el mundo. El estallido de flores de más de un millón de cerezos pone un acento insólito a uno de los entornos naturales más bellos de Europa.

Enric Bruguera

Fueron los árabes quienes plantaron los primeros cerezos y pusieron al río el nombre de Xerit por sus aguas cristalinas y sus pasajes angostos. Hoy, once siglos después, el paraje por el que discurre el río Jerte mantiene casi intacta la belleza ancestral de sus bosques y gargantas, con el añadido cultural que le han aportado cientos de años de trashumancia entre Extremadura y Castilla y la extensión del cultivo artesano de la cereza.

Afluente notable del río Tajo, el Jerte discurre entre la Sierra de Tormantos y los montes de Tras la Sierra, ambos con cotas superiores a los 1000 metros, y dibuja un valle empinado con un desnivel de 500 metros en sólo 50 kilómetros de curso. La orografía por sí sola ya presenta un marco insólito de gargantas, laderas, recovecos, truchas, flora y fauna preservados de los avatares del progreso. Los cerezos, además, ponen una guinda espectacular cada primavera cuando cubren el valle y su accidentado perfil con todos los tonos del blanco de sus millones de flores.

El Mirador de Tornavacas
Si se llega al Valle del Jerte con tiempo, vale la pena hacerlo por su extremo norte desde la localidad abulense de Barco de Ávila. El Puerto de Tornavacas, a 1275 metros de altitud, ofrece una extraordinaria panorámica de la sierras de Tormantos y del Candelario, con una vista excepcional del Calvitero, el pico más alto de Extremadura con una altitud de 2400 metros. Durante los meses de marzo y abril el puerto ofrece uno de los mejores miradores de la zona para captar de golpe el insólito plano general de los cerezos en flor cubriendo de blanco las laderas del valle.

En Tornavacas es precisamente donde nace el río Jerte, que da nombre a todo el Valle. Y donde podremos admirar testimonios históricos como la iglesia barroca de Nuestra Señora de la Asunción (s.XVI-XVII), declarada Monumento Histórico-Artístico.

Siguiendo el curso del río hacia el sur, la localidad de Jerte da testimonio de la capacidad de pervivencia característica de estas tierras. Arrasada en 1809 por las tropas napoleónicas, hoy es precisamente su agradable Plaza de la Independencia el inevitable punto de partida de sugerentes paseos por un laberinto de callejuelas y soportales que ocultan rincones tan pintorescos como la Calleja de Los Bueyes, la iglesia de la Asunción (s.XVI) o la torre separada.

Además de una oferta gastronómica notable, Jerte también presenta una importante actividad de artesanía en alabastro y es la puerta hacia la reserva natural de la Garganta de los Infiernos, donde los restos de la calzada romana recuerdan las numerosas generaciones que se han rendido a la belleza y el encanto natural de este retorcido manojo de rocas modeladas durante siglos por la erosión del agua.

La capital de las cerezas
Si Jerte ofrece impagables estampas de los cerezos en flor, es unos quilómetros río abajo, siguiendo la carretera N-110, donde encontraremos Cabezuela del Valle, proclamada capital de las cerezas:. En esta bellísima localidad, a la que se accede tras cruzar un puente romano, la riqueza de su arquitectura popular invita al visitante a deambular y perderse en los innumerables soportales de sus calles estrechas y tortuosas mientras admira las fachadas de sus antiguas edificaciones blasonadas.

Su casco viejo, edificado sobre los restos de una judería que floreció durante el siglo XV, ha recibido el reconocimiento de ser declarado Conjunto Histórico-Artístico por la conservación de rincones como la Plaza Porticada y la iglesia de San Miguel Arcángel (s.XVI-XVIII).

Pasando por Navaconcejo, donde no hay que perderse su entramado de casas, portales, dinteles historiados y balcones voladizos de madera, llegaremos al punto donde el Valle del Jerte se abre a ambos lados del curso del río y ofrece diversas oportunidades de descubrir espectaculares vistas empeñadas en escalar un terreno escarpado y caprichoso, o pasear tranquilamente sobre un paisaje de ensueño punteado por la omnipresente flor del cerezo.

Una opción es la ascensión al Pico del Camocho, pero para quien prefiera un deambular más apacible entre los accidentes del río es más que recomendable acceder a las gargantas de San Pedro y del Tornadero, situadas a ambos lados del curso fluvial. Casa del Castañar y El Tormo, en la orilla septentrional del Jerte presentan recoletos núcleos de población cuya arquitectura tradicional conserva notables vestigios de las construcciones originarias de la zona.

Arquitectura serrana
Y un poco más abajo, Valdeastillas ofrece sus recogidas callejuelas estrechas y empinadas como un sabroso anticipo de la típica arquitectura serrana que el visitante podrá disfrutar en su camino de ascenso al Puerto del Piornal. Con sus casi 1300 metros de altitud y las inacabables curvas de su solitaria carretera, este enclave es uno de los parajes que por nada del mundo debemos perdernos en nuestra visita al Valle del Jerte.

Tras el verdor y la espesura de los bosques circundantes, la subida al Puerto del Piornal nos permitirá captar en todo su esplendor la vista más bella y espectacular del valle con sus millones de flores de cerezo abiertas ante nuestros sentidos. Una seductora panorámica que podremos completar con la visita a la pequeña localidad de Piornal, el pueblo más alto de Extremadura, situado a 1175 metros de altitud.

Además de visitar la iglesia de San Juan Bautista (s.XV), una de las más antiguas del valle, Piornal nos permitirá descubrir un entramado de empinadas callejuelas empedradas desde las que a partir del siglo XII salieron a colonizar el Valle del Jerte sucesivas generaciones de esforzados ganaderos, posteriormente convertidos al cultivo omnipresente de la cereza.

Sea para volver al eje del río Jerte y visitar Plasencia, sea para dar definitivamente la espalda al río y adentrarnos en la vecina comarca de La Vera, Piornal nos ofrece un alto obligado en el camino para captar una última imagen inolvidable de los cerezos en flor del Valle del Jerte.

El mayor cerezal de Europa
La explosión primaveral de flores blancas constituye el emblema estético y turístico del Valle del Jerte, pero es en el fruto de ese millón largo de cerezos donde late el corazón de la comarca durante la mayor parte del año.

Con casi 12.000 hectáreas cultivadas, el mayor cerezal de Europa inicia a finales de abril la campaña de la cereza, ofreciendo así un nuevo y vistoso espectáculo al visitante hasta bien entrado el mes de agosto. Las cerezas del valle están amparadas por la Denominación de Origen “Cereza de Jerte”, y mayoritariamente pertenecen al tipo conocido como “Picotas”, caracterizadas porque pierden su pedúnculo de forma natural durante la recolección sin que ello afecte a su calidad.

La profundidad del valle y lo empinado de sus laderas encierran el secreto del delicioso sabor de ese fruto rojo y carnoso. El cultivo de los cerezos sólo puede hacerse en pequeñas terrazas situadas entre los 600 y los 1200 metros de altura. Ello ha dificultado la mecanización del proceso de recolección y ha conservado los métodos tradicionales que, si bien no permiten obtener altos rendimientos, mantienen intacta la calidad artesanal que ha caracterizado a las cerezas del Valle del Jerte desde que los árabes introdujeron en la zona el cultivo del cerezo.

Sea como fruto fresco, o en diferentes formas de maceración y conserva, la cereza constituye el producto estrella que deberemos tener en cuenta a la hora de efectuar nuestras compras. Podremos adquirirlas en toda la zona, pero es en Cabezuela del Valle donde se concentra la mejor y más variada oferta, y donde podremos visitar, además, el insólito Museo de la Cereza, que ofrece un curioso recorrido por la historia y los secretos de su cultivo.

Variados sabores en un paisaje único
La gastronomía del Valle del Jerte abre un abanico muy amplio de sabores y matices relacionados con la orografía y el paisaje de la zona. Junto a la cereza, verdadero eje gastronómico, el surtido de derivados de mermelada y aguardientes es tan variado como el conjunto de pequeños pueblos que salpican el valle. Vale la pena prestar una atención especial al kirsch (licor de cereza) de la localidad de El Cabrero, en cuyos bares y tiendas los expertos aseguran que puede encontrarse el mejor aguardiente de la comarca.

Además de la cereza, los reconocimientos de calidad alcanzan también a un excelente jamón -Denominación de Origen Dehesa de Extremadura- y al aceite de oliva virgen –Denominación de Origen Gata-Hurdes-.

Sobre la base de estos productos, la cocina del Valle del Jerte presenta platos que no hay que perderse: calderetas, migas, sopas, buñuelos… Mención especial merecen las famosas “patatas revolcás”, el cabrito en todas sus versiones, y el picadillo de cabra, propio de la localidad de Jerte. También conviene probar los “calbotes”, castañas asadas provenientes de los frondosos bosques de la zona, y las truchas pescadas a lo largo del río que vertebra el valle.

En Valdeastillas, además, es donde podremos degustar la mejor versión del célebre queso del Valle Jerte, elaborado siguiendo una receta tradicional celosamente guardada. Podremos adquirirlo directamente en la misma fábrica o en la Agrupación de Cooperativas del Valle del Jerte (Carretera N-110, Km 381. Teléfono: 927.47.10.70).

Garganta de los Infiernos
Una visita al Valle del Jerte no puede considerarse realmente completa sin una excursión a la Garganta de los Infiernos. El paraje, de una belleza natural espectacular, ofrece infinidad de insólitas panorámicas de pilones y pozas sobre los que el agua cae en cascadas dibujando un parque acuático repleto de caprichosos rincones vírgenes en los que jamás ha intervenido la mano del hombre.

El profundo y serpenteante tajo que asesta el río Jerte a la confluencia de las sierras de Tormandos y de Gredos propicia la proliferación de múltiples itinerarios de senderismo por la Reserva Natural de la Garganta de los Infiernos, un espacio protegido en el que se pueden admirar diversas especies de flora y fauna, algunas de ellas en peligro de extinción. Águilas reales, linces, jinetas y nutrias compiten con la cabra montés a la hora de sorprender al visitante con inopinadas apariciones. Sobre todo, en las zonas más agrestes y aisladas de la Cuerda de los Infiernillos (2281 metros de altitud) y el cerro del Estecillo (2290 metros de altitud), que rodea el antiguo glaciar cuaternario de la garganta de la Serrà.

Antes de adentrarse en los encantos de la reserva natural conviene visitar su Centro de Interpretación de la Flora y la Fauna, situado en la entrada principal del espacio protegido, a medio camino de las localidades de Jerte y Cabezuela del Valle.

COMO LLEGAR
En coche
Desde Madrid se accede al Valle del Jerte por dos vías:
-Nacional VI: desde la salida de Villacastín pasa por Barco de Ávila y enlaza con la N-110, que entra por el norte i cruza todo el valle. Permite contemplar la impresionante vista del Vale del Jerte desde el Puerto de Tornavacas.
-Autovía E-5: por Talavera de la Reina y Navalmoral de la Mata, enlaza con la C-511 hasta Plasencia, en el extremo sur del valle. Es el acceso más rápido.
En tren
Línea Madrid-Chamartín > Cáceres > Badajoz
RENFE: 902.24.02.02 y www.renfe.es
En autobús
Línea Plasencia > Valle del Jerte > Madrid (por Barco de Ávila)
CEVESA Tel: 91.539.31.32
Línea Plasencia > Madrid (por Navalmoral de la Mata)
SA MIRAT AUTOCARES Tel: 927.53.54.39
Línea Plasencia > Valle del Jerte
Autobuses de Plasencia. Tel: 927.41.45.50

INFÓRMATE
Oficina de Turismo del Valle del Jerte: situada en Cabezuela del Valle, paraje de Peñas Albas s/n. Teléfono: 927.47.25.58. Dirección en Internet: clientes.vianetworks.es/personal/jerte/
Mancomunidad de Municipios del Valle del Jerte: www.mancomunidadvalledeljerte.org
Oficina de Turismo de Extremadura: www.turismoextremadura.com
Sociedad de Guías del Valle del Jerte: organiza excursiones guiadas y rutas de senderismo por toda la comarca. Su sede central está en Jerte: calle Ramón Cepeda, 77. Teléfono: 659.823.304
Valleaventura, Centro de Actividades Turísticas: organiza rutas de senderismo y salidas en 4x4. Información: www.valleaventura.com

2005/03/10

Les ciberapostes per internet revolucionen les regles del joc

Publicat al setmanari ACTUAL el 10-3-2005

Els internautes europeus ja gasten milers de milions d’euros anuals en casinos i webs de travesses virtuals

Enric Bruguera

Hores prèvies al partit Chelsea-Barça. Per a molts culers són moments de màxima tensió davant de l’incert resultat dels vuitens de final de la Lliga de Campions. Per a desenes de milers de ciutadans de tota Europa són hores d’activitat frenètica davant de les pantalles dels seus ordinadors: triar el corredor d’apostes més solvent, aventurar un resultat final, endevinar qui marcarà el primer gol, arriscar quins jugadors marcaran i quantes vegades, clavar el minut exacte de cada gol, preveure el resultat a la mitja part...

Sobre cadascun d’aquests interrogants qualsevol usuari pot apostar un mínim de 50 cèntims, però també pot arriscar centenars d’euros per intentar guanyar premis de fins a 100.000. Des de qualsevol punt del planeta i al marge de les restriccions legals de cada país. Només cal un ordinador connectat a internet, i ganes de jugar-se els diners. El fenomen del joc a través de la xarxa ha superat la frontera dels ja clàssics casinos virtuals, i ha entrat amb força en les apostes massives que fins fa poc controlaven fèrriament les administracions dels Estats.

El blackjack, la ruleta, el pòquer o les escurabutxaques virtuals ja havien facilitat que webs com CasinoOnNet, de l’empresa Cassava Enterprises radicada a l’illa caribenya de Barbuda, liderés la inversió publicitària d’internet a Espanya el 2001 amb gairebé 5 milions d’euros en anuncis i banners. Però, sense desactivar el lucratiu negoci dels jocs de casino, el que els últims mesos ha trencat tots els esquemes de les ciberapostes ha estat la irrupció dels esports de masses en l’oferta d’apostes virtuals.

La facturació global estimada dels corredors virtuals d’apostes per internet ha superat a Europa els 1.000 milions d’euros durant l’últim any. I ho ha fet amb gestos que han estès exponencialment la seva projecció europea. Betandwin, una de les més reconegudes empreses de ciberapostes amb gairebé un milió d’usuaris registrats a tota Europa, va fer al F.C.Barcelona una oferta de 15 milions d’euros anuals per incloure la seva publicitat a la samarreta del primer equip.

L’oferta va ser desestimada pel Barça, però al seu costat Sportingbet, amb 1,3 milions d’apostants a tot el món, ja ha fet pujar la seva cotització a la Borsa de Londres anunciant una ofensiva per introduir-se en el mercat espanyol de ciberapostes. El pes i la incidència dels apostants virtuals és tant gran que la major empresa de ciberpòcker, PartyGaming, preveu sortir a Borsa amb una valoració de 3.000 milions de lliures esterlines. I Ladbrockes ha fet admetre al seu propietari, el Grup Hilton, que guanya quatre vegades més diners per les apostes virtuals que pels ingressos que li proporciona la cadena hotelera més important del món.

I és que les mecàniques i opcions d’apostes per internet desborden àmpliament la regulació que les administracions estatals han intentat imposar fins ara a una activitat que alhora fomenten com a via de recaptació d’impostos, mentre la restringeixen per prevenir possibles seqüeles d’estafa, ludopatia i problemàtica social.

Apostar per internet és extremadament fàcil. Només cal registrar-se, obrir un compte d’usuari, posar-hi diners –a través de targeta de crèdit, transferència o serveis de pagament-, i jugar. Altra cosa és assegurar-se que, quan l’aposta resulta guanyadora, l’usuari acabarà cobrant. Per fer-ho, els experts aconsellen triar només webs d’apostes virtuals amb solvència reconeguda.

Betandwin, Ladbrokes, EuroBet, Globet o Bet365 són companyies de dimensió continental de les quals fins ara no hi hagut queixes importants. I MiApuesta o CentroApuesta són grans portals amb accés als principals corredors. Cap d’ells amaga, tot i que tampoc ho explicita, que com a intermediaris sempre són els guanyadors del joc. El límit del risc el posa el jugador que aposta.

ADRECES
CasinoOnNet: http://www.casino-on-net.com/
Betandwin: http://www.betandwin.com/
Sportingbet: http://www.sportingbet.com.au/
PartyGaming: http://www.playwinningpoker.com/
Ladbrockes: http://www.ladbrokes.com/
EuroBet: www.eurobet.com/3/sports
Globet: enigma.globet.co.uk
Bet365: http://www.bet365.com/
MiApuesta: http://www.miapuesta.com/
CentroApuesta: www.centroapuesta.com

En els confins de la legalitat
A l’Estat espanyol no hi ha cap regulació sobre el joc online. Això vol dir que probablement quedaria fora de la legalitat muntar un sistema de ciberapostes. Però no és il·legal apostar en els grans corredors virtuals d’apostes, perquè la majoria d’ells operen amb llicències concedides a Gran Bretanya, Gibraltar, Àustria, Malta i Austràlia. I els jugadors i apostants estan sotmesos a les llicències i legislacions dels països seu de les empreses d’apostes.

Qui ja ha obert la polèmica legal ha estat la LAE (Loterías y Apuestas del Estado), que ja ha vist com baixaven les recaptacions de les travesses convencionals. I qui s’hi ha afegit immediatament ha estat la Lliga de Futbol Professional (LFP), beneficiària d’un 10% de la recaptació de les travesses. Uns i altres protesten que l’aposta virtual, lluny del control de la Hisenda local, els fa perdre diners.

I els tercers en discòrdia són els clubs de futbol. Amb jugadors sotmesos a sucosos contractes d’imatge, no estan disposats a consentir que qualsevol empresa virtual arreplegui els calers d’apostants atrets per la imatge d’estrelles mediàtiques de l’esport de jugar a pilota. El Reial Madrid ha estat el primer a denunciar els webs d’apostes i ha guanyat: un tribunal de Colònia ha prohibit que els corredors virtuals de travesses facin servir la imatge de Beckham, ni com a il·lustració de les seves pàgines.

2005/03/05

Ruta románica en Sant Bartomeu del Grau

Publicat a El Periódico de Catalunya el 5-3-2005

Desafiando los rigores de un invierno especialmente frío, Sant Bartomeu del Grau (carretera C-154 desde Vic) celebrará mañana la XI edición de su Feria Artesanal con el tradicional despliegue callejero de muestras de artesanía, oficios antiguos y gastronomía local. La celebración, que revive los mercados medievales de la trashumancia entre la comarca de La Selva y los Pirineos, brinda una excelente oportunidad de pasear entre vestigios románicos situados en parajes con vistas privilegiadas sobre la Plana de Vic, las Guillerías y la vertiente pirenaica oriental.

Los mismos restos de la Esglèsia Vella, documentados desde el año 990 y origen de la localidad, están situados sobre un risco desde el que se divisan imponentes panorámicas del entorno. Su historia puede conocerse en la sugerente exposición “L’Esglèsia Vella”, en el centro de la localidad, muy cerca de la actual iglesia parroquial, de estilo barroco. El itinerario románico pasa por Sant Genís de Sadevesa y por Sant Jaume de Fonollet, en un recorrido que permite admirar masías como el Vilar, les Ferreres o el Vilaró, con casi quinientos años de historia. En el Molí de la Codina, además, la riera de Les Llobateres presenta un paraje de espesa vegetación que no hay que perderse. En Internet: www.sbg.llucanes.net. ENRIC PAYÀ

Crema de concurso
La gastronomía ocupa un lugar privilegiado en la Feria Artesanal de Sant Bartomeu, y buena prueba de ello es el concurso de crema catalana que convoca. A la hora del almuerzo, la cocina del Restaurant Caribe (93.888.91.51) acapara las recomendaciones de la gente de la zona… a pesar del contraste entre su nombre y las bajas temperaturas invernales.

2005/03/03

Governs de tot el planeta s’alien per aturar l'spam

Publicat al setmanari ACTUAL el 3-3-2005

Els missatges brossa no desitjats superen el 60% del tràfic total i amenacen la pervivència del correu electrònic

Enric Bruguera

Potser és difícil de quantificar exactament en l’experiència diària, però l’estadística assegura que ara mateix quan qualsevol usuari d’internet entra a les seves bústies de correu electrònic s’està trobant que més de 6 missatges de cada 10 li ofereixen publicitat de productes i serveis que mai no ha sol·licitat. El cost del temps dedicat a verificar i a esborrar missatges, el risc de virus i programes espia, i el ritme frenètic de difusió de la plaga de l’spam ja han començat a mobilitzar a governs de tot el planeta per coordinar una batalla transnacional contra la brossa electrònica.

Nacions Unides va ser la primera en llençar iniciatives de coordinació durant la última Cimera Mundial sobre Societat de la Informació, a través d’un grup de treball específic sobre el Govern d’Internet. Però les últimes dades sobre el creixement del correu brossa ha accelerat l’acció concreta dels governs. I, així, la Unió Europea, després d’assolir un pla d’acció coordinada entre la majoria dels seus Estats membres, va signar la setmana passada una declaració conjunta amb els països asiàtics membres del Grup Àsia-Europa (ASEM).

Aquesta aliança transcontinental contra l’spam és important perquè en ella hi participen Xina i Corea del Sud, dos països des d’on s’emet el 20% dels missatges brossa que circulen per tot el planeta. A l’altra banda de l’Atlàntic, els Estats Units també semblen disposats a lluitar contra el trist paper de liderar el rànquing mundial d’emissió d’spam, amb un 61,1% del correu brossa que s’emet a tot el món. De moment, la Federal Trade Comission (FTC) ja ha emprès accions legals contra diverses empreses, als responsables de les quals podria acabar aplicant les sancions econòmiques i de presó que estableix la llei coneguda com “Can Spam”.

Els EUA, a més, també han iniciat accions de coordinació amb diversos països europeus, entre ells l’Estat espanyol. Fa poques setmanes la Agència de Protecció de Dades (APD) i la FTC van signar un acord de cooperació administrativa per lluitar contra l’spam, similar als que ja havia signat amb el Regne Unit, Canadà o Mèxic, de forma que un delicte detectat a qualsevol d’aquests països pugui ser perseguit als EUA, i viceversa.

Perquè és que les últimes dades del correu brossa són esfereïdores a nivell global. L’últim estudi de l’empresa de seguretat Symantec assegura que només en el mes de gener l’spam que vam rebre els usuaris de tot el planeta va créixer un 19%, fent superar així el 60% del global de missatges de correu electrònic. Unes dades que presenten detalls concrets encara mes espectaculars: l’empresa FrontBridge Technologies va detectar com a spam el 90% dels correus electrònics que van circular als EUA durant el desembre passat, i Mail Frontier va xifrar en 750 milions els missatges brossa que els nord-americans van rebre durant les últimes festes de Nadal.

Les conseqüències econòmiques de la plaga són enormes. Les empreses han de destinar grans quantitats de diners a hores de treball perdudes en netejar el correu, programes de protecció informàtica, i prevenció de fraus i atacs de virus. Un cost que els usuaris particulars també han d’assumir en la seva escala domèstica, i que, segons diverses consultores nord-americanes, està provocant un fenomen insòlit: a pesar del baix cost, de la immediatesa i de la flexibilitat, el correu electrònic està deixant de ser utilitzat per usuaris farts de perdre el temps i els diners per culpa dels missatges brossa. Una renúncia a un canal de comunicació ràpid i barat, de la qual encara és impossible calcular-ne el cost econòmic i social.

ADRECES
Nacions Unides: http://www.un.org/
Unió Europea: europa.eu.int/comm/index_en.htm
Agència de Protecció de Dades: http://www.agpd.es/
Federal Trade Comission: http://www.ftc.gov/
Symantec: http://www.symantec.com/
FrontBridge Technologies: http://www.frontbridge.com/
Mail Frontier: www.mailfrontier.com

Compte amb els ordinadors “zombies”!
Tres de cada deu missatges escombraries dels que rebem a la nostra bústia són enviats des d’un ordinador “zombie”. Així ho assegura l’empresa de seguretat Sophos (http://www.sophos.com/), que ha detectat un ús creixent d’ordinadors particulars, i perfectament normals, que són aprofitats de forma remota pels spamers per amplificar els seus enviaments massius.

L’utilització d’ordinadors domèstics per part dels emissors d’spam està sent facilitada pel creixement de les connexions de banda ampla, que deixen les màquines permanentment en xarxa. Si l’usuari no introdueix barreres de seguretat –tallafocs o firewalls-, qualsevol intrús pot manipular remotament el seu ordinador per utilitzar-lo com a repetidor d’spam. Empreses com Yahoo! o Microsoft ja han proposat que els proveïdors d’accés tallin el servei als abonats dels qui detectin un ús fraudulent de la seva connexió.

L’Associació d’Usuaris d’Internet (ww.aui.es) també ha elaborat un llistat de mesures per conscienciar als internautes a l’hora de combatre l’spam i protegir la seva connexió i el seu ordinador dels intents d’utilització remota per part dels spamers.

2005/03/01

TÚNEZ: El Mediterráneo desde la otra orilla

Publicado en MUJER VITAL 03-2005

El mar y el desierto, templos romanos y mezquitas árabes, bullicio turístico y enigmáticos oasis… En Túnez las sensaciones más diversas se concentran en espacios y tiempos mínimos. No se trata de un espejismo, ni de una película. Aunque a veces surge la duda...

Enric Bruguera

A poco más de una hora de vuelo de los principales aeropuertos españoles, Túnez presenta una de las opciones más cercanas, asequibles y económicas de experimentar durante unos días la insólita visión del Mediterráneo desde la orilla norteafricana.

Su infraestructura turística y hotelera, con una muy buena relación entre calidad y precio, nos facilita el primer baño o bronceado primaveral en las playas de moda de Hammamet, Monastir o Djerba. Pero eso es sólo la puerta de entrada. Tras ella, el silencio del desierto, el trajín de medinas y zocos, el canto del muecín desde los minaretes de incontables mezquitas o la apacible tranquilidad de los oasis, propician múltiples sensaciones sobre un escenario de aventura.

Romanos en África
Mentalizados para aterrizar en un país de profundas raíces musulmanas, uno de los primeros contrastes que nos llamará la atención cuando iniciemos nuestra visita en el norte tunecino será el que presentan los abundantes vestigios romanos, tan familiares para nosotros en la península ibérica. A poco más de 100 quilómetros de Sicilia, Túnez fue en la antigüedad una zona estratégica muy codiciada por Roma y, tras sangrientas disputas con el imperio cartaginés de Aníbal, se convirtió en una de las más importantes provincias del Imperio Romano. Hoy es posible rastrear la historia en Cartago, muy cerca de Túnez capital, aunque quedan muy pocos vestigios cartagineses y púnicos, y sólo es perceptible la colonización romana, sobre todo en ruinas como las espectaculares termas de Antonino.

Visita obligada merece el anfiteatro romano de El-Djem, muy cerca de la ciudad de Sfax. Con capacidad para 30.000 espectadores, sus restos se alzan majestuosos sobre la llanura del Sahel recordando que fue uno de los anfiteatros más grandes de la antigüedad y evocando la grandeza del mismo Coliseo de Roma.

Las ruinas de Dugga, por su parte, muestran una de las ciudades romanas mejor conservadas sobre uno de los paisajes más bellos del Magreb. El centenar escaso de quilómetros que las separan de la capital tunecina ofrecen una sugerente panorámica del fértil norte africano, y preparan al visitante para saborear la colección de mosaicos romanos del museo de El Bardo, una de las más ricas y variadas del mundo.

A la sombra del minarete
Aunque para el turista convencional la ciudad de Túnez suele ser sólo un lugar de paso por su aeropuerto internacional, merece la pena detenerse aquí un par de días para disfrutar una de las medinas más hermosas del mundo árabe.

Desparramada en torno a la Gran Mezquita, la medina amurallada de Túnez abre ante el visitante un multicolor laberinto de zocos, tiendas, tenderetes, madrasas –escuelas coránicas- y templos musulmanes que aconsejan proveerse de un plano en la céntrica Oficina de Turismo de la esquina de las avenidas Mohammed V con Habib Bourguiba. Sobre todo para que las excelentes oportunidades de compras de todo tipo y el hallazgo de recoletos restaurantes no dependan en exclusiva de las insistentes ofertas de presuntos “guías” empeñados en llevarnos a la tienda de su cuñado y además cobrarnos por ello.

Desde la ciudad de Túnez, además, podremos llegar fácilmente al cercano puerto de La Goulette, con una animada vida nocturna, y visitar Sidi-bou-Saïd, un agradable balcón con excelentes panorámicas sobre el golfo de Cartago. Su laberinto de callejuelas blancas ofrece un incomparable paseo entre puertas labradas y rejas azules con un punto de llegada inevitable: el Café des Nattes. En su terraza y sobre sus alfombras, el té a la menta o con piñones tiene un sabor especial.

Del desierto al Sahara
Ya sumergidos en el ambiente social y religioso del país, el centro de Túnez ofrece una irresistible oportunidad de abrir la mente y los sentidos a sensaciones insólitas.

Cualquier ciudad tunecina nos brinda su medina, sus mezquitas y sus gentes. Pero no todas son iguales. Destacan las medinas amuralladas de Susa y de Sfax, esta última verdadera ventana a las costumbres locales sin apenas concesiones al turismo. Pero donde la cultura autóctona adquiere una identidad más diferenciada es en Kairuán, ciudad santa del Magreb, cuya Gran Mezquita constituye el principal centro de peregrinación musulmana en África. Su impresionante construcción semi-fortificada, su inmenso patio central y el incesante degoteo de fieles que acuden a la oración inducen al visitante a cuidar su indumentaria y su actitud como la mejor manera de mostrarse respetuoso con los usos y costumbres locales, y recibir a cambio acogedoras muestras de respeto.

En Kairuán, además, conviene visitar la escuela coránica de Sidi Sahab, que acoge el mausoleo de Abou Zamaa el-Balaoui, compañero de Mahoma que siempre llevaba consigo tres pelos de la barba del profeta. De ahí que el lugar sea popularmente conocido como la “Mezquita del Barbero”. Es curioso constatar el trabajo en azulejos, tan parecido a los que el levante y el sur españoles conservan de la presencia del reino de Al-Andalus. Si coincidís con las numerosas ceremonias de la circuncisión infantil que se celebran en la mezquita, conviene ser prudentes a la hora de tomar fotografías.

De Kairuán hacia el sur el paisaje no sólo constituye una sucesión de desolado silencio y vastas llanuras. También permite entender las razones por las que los tunecinos pueden distinguir entre el desierto y el Sahara: la sutil frontera entre el terreno pedregoso con escasas briznas vegetales y la arena amontonada en inacabables dunas.

Oasis de cine
Nefta marca el límite a partir del que la presencia humana va unida inevitablemente a los oasis, sus insólitas fuentes y los sorprendentes grupos de millones de palmeras que surgen de improviso en la nada arenosa. Conocida antiguamente como la “Princesa del desierto”, hoy Nefta suma a su bello palmeral de La Corbeille la producción de los mejores dátiles frescos, los daclat nur –dátiles de luz-, de los que conviene aprovisionarse para el viaje, y un importante mercado de “rosas del desierto”, concreciones arenosas de formas florales extraídas de las entrañas de la tierra.

El enigmático laberinto de callejuelas de Nefta es, además, el punto de partida de un sugerente itinerario romántico que el cine nos ha anticipado en incontables películas a lo largo de las últimas décadas. Entre estas construcciones de barro recordaremos inevitablemente el film “En busca del arca perdida” porque algunas de sus escenas fueron rodadas precisamente aquí. Muy cerca, en el oasis de Mides y los parajes de Shubiel y Oung Jmel se rodaron los impresionantes paisajes de “El paciente inglés”.

Y es precisamente en los alrededores desérticos de Oung Jmel donde todavía perviven, en envidiable buen estado por cierto, los restos del poblado de cartón piedra que George Lucas erigió para rodar algunas escenas de “La amenaza fantasma”. El lugar es punto obligado de peregrinación de excursiones turísticas en 4x4, lo que propicia un inolvidable itinerario por el desierto e incita a llegar hasta oasis de montaña como Chebika y Tamerza, menos explotados por las producciones cinematográficas y, por ello, aún más sorprendentes cuando nos descubren sus misteriosos palmerales y las remotas poblaciones situadas sobre la frontera con Argelia.

Llanuras de sal
Siguiendo el rastro de localizaciones cinematográficas famosas, el oasis de Tozeur, con su medio millón de palmeras, brinda al visitante una bulliciosa medina y el museo Dar-Cherait, con una excelente muestra de objetos de la vida cotidiana berebere. Más al este, el extenso lago de Chott El-Jerid volverá a recordarnos durante más de trescientos quilómetros las aventuras de Indiana Jones sobre estas vastas extensiones pedregosas recubiertas de sal. El lago, que sólo presenta una fina capa de agua durante la estación lluviosa, es cruzado por una carretera a lo largo de la cual se suceden los espejismos, fenómenos ópticos naturales que engañan al ojo del visitante y le hacen ver imágenes donde en realidad sólo hay un contraste entre la temperatura del suelo y la del aire. Hablando de engaños, conviene no caer en la tentación de comprar las rosas del desierto de colores azul, verde o amarillo que ofrecen los numerosos puestos de venta a lo largo de la ruta: un simple roce con un dedo húmedo demuestra que las rocas han sido pintadas a mano.

Douz y Kebili, en el extremo oriental del lago, constituyen la auténtica puerta del Sahara. Hacia el sur la arena se extiende a lo largo de miles de quilómetros cuadrados, por lo que es recomendable aprovechar estos dos oasis para realizar excursiones a lomos de dromedario en parajes tan sugerentes como la gran duna de Ogra.

Más al este, Matmata ofrece nuevas pistas cinematográficas de “La Guerra de las Galaxias” en los habitáculos troglodíticos bereberes excavados en la roca. Su paisaje desolado y lunar ya no nos abandonará hasta Tataouine, cuyo nombre también ha sido incorporado a la saga galáctica de Lucas. A partir de aquí, la dureza del Sahara impide que los circuitos turísticos convencionales se adentren más al sur, pero hay agencias locales que organizan salidas y excursiones por la llamada ruta de los Ksours, antiguas construcciones que los nómadas bereberes utilizaban para guardar el grano y los alimentos. La espectacularidad del paisaje, con sus pequeños núcleos de población diseminados por el desierto, hace de esta zona un magnífico broche de oro para cerrar una intensa visita a Túnez.

Las mejores playas
Con sus 1.300 quilómetros de costas, Túnez constituye una irresistible tentación para los bañistas y amantes de las playas. Algunas de las mejores están al norte, entre Tabarka y Bizerta, algo alejadas de los principales circuitos turísticos europeos.

La práctica totalidad del Cabo Bon y los alrededores de Kabilia, en el extremo nordeste del país, también albergan sugerentes extensiones de fina arena dorada y puertos pesqueros que se resisten a ser colonizados por urbanizaciones hoteleras masivas como las que, más al sur, proliferan en el litoral de Hammamet a Monastir, pasando por Port el-Kantaui y Susa. En esta zona, eso sí, es donde se encuentra la mayor oferta de diversiones turísticas convencionales, y una ajetreada vida nocturna.

Algo más tranquila es la oferta turística de la pequeña isla de Djerba, a la que se puede llegar en trasbordador o atravesando un puente. Y para los partidarios de un cierto equilibrio entre las propuestas playeras y las opciones de disfrutar los placeres tunecinos, Mahdia ofrece, con mucha ventaja, una buena combinación de hoteles internacionales y tranquila vida local. Las excelentes playas de la zona, con todo tipo de ofertas de ocio y vacaciones, se complementan aquí con la oportunidad de recorrer recoletas medinas, deambular entre las tumbas de un impresionante cementerio marino ante el antiguo puerto fatimí, y degustar un excelente pescado fresco en locales como Le Quai, entre una clientela casi exclusivamente tunecina.

Picante y aromático
La cocina tunecina concentra una extraordinaria síntesis de tradiciones mediterráneas, orientales, bereberes y francesas. Y la harissa es el detonante de esa explosiva mezcla. Servida como salsa o como condimento, el rastro de sus pimientos rojos machacados recorre la mayoría de platos con un punto de sabor picante que los cocineros locales saben administrar. Podemos comprar polvo de harissa en cualquier zoco o mercado callejero para aderezar guisos y ensaladas cuando regresemos de nuestro viaje, pero conviene ser prudentes y avisar a los invitados para que no la confundan con una simple salsa de tomate… y quemen sus paladares.

El couscous, una fina sémola de trigo molido con pollo, cordero o pescado, suele poner inevitablemente en la mesa la tradición gastronómica berebere en sus múltiples variantes, aunque es el brick, una crujiente empanadilla de hojaldre rellena de huevo o atún, la que marca la tradición más genuinamente tunecina. Junto a ella, el fricasé –especie de buñuelo relleno de atún, patata y harissa-, la ensalada mechuya –con pimientos y alcaparras- y los Dedos de Fátima –rollitos de pasta brick rellenos de pollo o atún- constituyen entrantes que hay que probar antes de atreverse con la chakchuka –una especie de pisto picante-, la kamunia –hígado de vaca guisado con salsa de comino-, la tarta de carne de tajín o el mechuy, una simple y sabrosa carne asada sobre brasas vegetales.

Mención aparte merece el pescado. Hay que tener en cuenta que en la mayoría de restaurantes de Túnez , la oferta de “pescado del día” es literal: elegiréis sobre una bandeja que pez queréis comer y pagaréis según el peso y su precio en el mercado. Sugerencia especial para coleccionistas de recuerdos imborrables: probad el pescado fresco en el restaurante Sidi Salem, en Mahdia: la comida es excelente y la panorámica marítima desde las terrazas sobre las rocas, inigualable. Y además es muy económico!

A pesar de ser un país musulmán, Túnez tiene una producción de vinos autóctonos notables. Los Mornag y el muscat de Kelibia son los más recomendables. Además del té con menta o con piñones, conviene no dejar de probar la buja –licor de higos- y el lagui –un destilado de palmera típico de los oasis del sur.

DE COMPRAS
A regatear toca!
Los zocos y las medinas de Túnez constituyen un inacabable escaparate donde elegir esos objetos con los que queremos perpetuar el recuerdo de nuestro viaje. Como en cualquier otro país de tradición árabe, deberemos, eso sí, prepararnos para el ritual del regateo. Para ello, primero conviene que nos informemos sobre los precios medios en las tiendas oficiales del Office National del Artisanat Tunisien (ONAT). Así tendremos la referencia de lo que podemos negociar, de forma respetuosa y paciente, con vendedores más que amables.

ALFOMBRAS. Recuerdo-estrella de nuestra aventura tunecina. Conviene exigir el certificado oficial que indica si la pieza es de segunda o primera categoría, o de calidad superior. Las mejores alfombras pueden localizarse en Kairuán, Sfax y Mahdia, mientras que en Susa y las zonas más turísticas se ofrecen menos garantías. En el sur de Túnez podemos adquirir auténticas joyas de tejido berebere a buenos precios después de regatear.

ROSA DEL DESIERTO. Vistosas cristalizaciones minerales de estructura floral que los jóvenes tunecinos extraen de las entrañas del desierto. En la plaza de Nefta podréis regatear el precio de las mejores y más baratas mientras sorbéis limonada y os sentís aventureros en busca de tesoros arqueológicos.

CERÁMICA. Presente en todo el país, es en la isla de Djerba donde encontraremos más cantidad y variedad para escoger. Aquí hay que regatear, y mucho.

ORFEBRERÍA. Oro y plata se trabajan en todo Túnez, pero es en los barrios de tradición judía donde hay que buscar mejores oportunidades. La Mano de Fátima es el amuleto más conocido de la joyería local. A la hora de valorar el precio conviene comprobar los quilates y la calidad de la joya.

COBRE. Las medinas de Túnez y Kairuán son los paraísos de la variedad de bandejas, teteras y otros objetos meticulosamente trabajados en este metal.

RECUERDO ORIGINAL. A la hora de llenar la maleta de recuerdos para amigos y familiares puede venir bien recordar que Túnez es un excepcional productor de especias, de henna –el conocido colorante natural para piel y cabellos-, objetos realizados con coral –sobre todo en la región de Tabarka-, atractivos vestidos típicos tunecinos, y originales jaulas que recogen la tradición artesana de zonas como Sidi-bou-Saïd. El narguilé, pipa de agua con la que se fuma la chicha, hoja de planta aromática parecida al tabaco, puede ser el objeto que nos recuerde para siempre nuestros descubrimientos tunecinos.

INFÓRMATE
Oficina de Turismo de Túnez: http://www.tourismtunisia.com/
Llegar en avión
Tunisair: http://www.tunisair.com/
Iberia: http://www.iberia.es/
Mejores ofertas
Iberojet: http://www.iberojet.es/
e-Dreams: www.edreams.es

IMPRESCINDIBLE
Documentación: Túnez requiere a los visitantes españoles el pasaporte en regla. Para una estancia superior a tres meses es necesario el visado de la embajada de Túnez en Madrid.

Idioma: El idioma oficial es el árabe, pero el francés está muy extendido en todo el país. En hoteles internacionales y zonas turísticas, inglés y español son de uso bastante común.

Vacunas: Oficialmente el gobierno de Túnez no exige ningún certificado de vacunación.

Moneda: El dinar tunecino, que se divide en 1.000 milims. Un dinar equivale aproximadamente a 0,65 €. Bancos y hoteles internacionales cambian divisas extranjeras, normalmente sin cobrar comisión.

Seguro de viaje: Es conveniente suscribir una póliza de seguro médico y de repatriación si nuestra agencia de viajes no la incluye. La sanidad tunecina no contempla la cobertura médica para los visitantes extranjeros.