MIR@D@ DIGIT@L

Reflexions sobre la Societat del Coneixement -la nostra, sembla ser-, articles publicats, paisatges, identitats, viatges virtuals i/o presencials...

Nom:

Periodista barceloní especialitzat en la gestió d'informació i comunicació. Professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

2005/03/17

65% virtual

Publicat al diari AVUI el 17-3-2005

Tot i que parlar de percentatges últimament està molt mal vist en aquestes indrets, el propòsit és bo: la Generalitat ha anunciat que pensa invertir prop de 500 milions d’euros per aconseguir que en tres anys el 70 per cent de llars catalanes tinguin ordinador domèstic, i que 65 de cada 100 ordinadors d’aquests disposin, a més, de connexió a Internet. La xifra no ha estat triada a la babalà i té referents de prestigi: els cinc països europeus líders en tecnologies de la informació –Suècia, Finlàndia, Holanda, Bèlgica i Dinamarca- presenten una mitjana de connexió domèstica del 57 per cent. Res a veure amb l’escarransit 30,5 per cent de la mitjana espanyola actual, a la qual, per cert, Catalunya contribueix –com sempre, amb escreix- amb el seu 34,6 per cent.

La connectivitat és important. Sense infraestructures no hi ha cap possibilitat material que circuli la informació digital d’un lloc a un altre. Potser algú podria preguntar-se com és que un Pla d’Infraestructures de Telecomunicacions i un Pla Director de Serveis i Continguts no han arribat a ser posats sobre el paper fins al març de l’any 2005. Com si això de la Societat de la Informació fos una novetat imprevista sorgida de cop i volta, i no una evolució previsible durant els últims deu anys, els primers cinc d’ells encara en el segle passat.

Però aquesta és una pregunta retòrica perquè, pel damunt del progrés de les tecnologies, la informació i la societat, a Catalunya i a l’Estat espanyol hi ha hagut canvis de colors en les administracions. I quan no hi ha hagut canvis de colors hi ha hagut canvis d’equips. I en tots els casos quan les coses no han funcionat–i sovint no han funcionant gaire bé- l’anàlisi estratègica de la situació s’ha vist dramàticament reduïda a donar la culpa a les decisions, o la manca de decisions, del responsable anterior. El fenomen, ibèric i diferencial, potser ja explicaria per si sol gran part de les distàncies de connexió que ens separen del centre i nord d’Europa.

El cas és que de cara al 2008 es volen fer inversions per desplegar les connexions de banda ampla, ampliar les velocitats dels 512 Kbps fins els 2 Mbps, garantir la cobertura de la telefonia mòbil a tot el Principat, estendre el desplegament de la telefonia de tercera generació a tot el territori català i subvencionar la compra d’ordinadors domèstics. Els objectius quantitatius estan definits. El 2008 podrem posar creuetes, o no, a cadascuna de les fites que ens han d’equiparar a danesos i suecs.
Altra cosa és el model de Societat del Coneixement que es pretén, i de com s’aconsegueix que cada ciutadà i cada usuari metabolitzi l’ús i la integració d’aquestes tecnologies en la seva vida quotidiana. Que en visualitzi un rendiment palpable i immediat. Que entengui que la connexió de banda ampla millora la seva vida. Que necessiti l’ordinador domèstic, independentment de la subvenció.

I això sembla força més complicat, sobretot si atenem als referents més immediats. La telefonia mòbil, per exemple, és un cas paradigmàtic de creixement quantitatiu, amb exponencials beneficis empresarials, però amb una transcendència social molt més electrodomèstica que informacional. Que les reclamacions contra companyies de telefonia s’acumulin fins les 8.700 en l’últim any, o que les mateixes telefòniques qualifiquin les musiquetes, els logos i els videojocs com a “continguts” de màxima rendibilitat, obliguen a una certa cautela. Tenir connexions a Internet en 65 de cada 100 llars és una xifra estadística real, però pot tenir una incidència social, econòmica i cultural inapreciable. Depèn per a què i com s’utilitzin.

ENRIC BRUGUERA