MIR@D@ DIGIT@L

Reflexions sobre la Societat del Coneixement -la nostra, sembla ser-, articles publicats, paisatges, identitats, viatges virtuals i/o presencials...

Nom:

Periodista barceloní especialitzat en la gestió d'informació i comunicació. Professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

2005/03/30

Parlem-ne de franc

Publicat al diari AVUI el 30-3-2005

Ara mateix hi ha gairebé uns 75 milions de persones escampades per tot el planeta que parlen telefònicament entre elles sense pagar un cèntim per la seva conversa, per llarga que sigui. Només necessiten tenir un ordinador connectat a Internet amb una línia de banda ampla (cable o ADSL), una targeta de so –ara ja la porten tots els PCs-, un micro –també sòl venir de sèrie-, i utilitzar el mateix programa d’empaquetat i transferència digital de veu: per exemple, el ja popular Skype, disponible de forma gratuïta a www.skipe.com. Sociòlegs i analistes no acaben de posar-se d’acord sobre si el fenomen de trucar sense pagar és revolucionari perquè és gratuït, o si és gratuït perquè és revolucionari. Però, en tot cas, empreses i governs semblen disposats a tallar d’arrel qualsevol temptació revolucionària... sobretot si és gratuïta.

L’invent té nom propi: VoIP, per les sigles en anglès de Voice-over-Internet Protocol. I, a banda dels seus detalls tècnics, presenta una lògica socio-comunicativa aplastant, a l’abast fins i tot de la intel·ligència més rudimentària: si a través d’Internet podem enviar i rebre fitxers, documents, imatges, sons, vídeos i qualsevol tipus d’arxiu multimèdia, el timbre de la veu humana no hauria de ser una cosa aliena a la possibilitat de digitalització, empaquetat en petites unitats, circulació i recomposició quan arriba a l’equip receptor. Que és el que passa amb qualsevol informació en qualsevol format quan circula a través de la xarxa.

La situació no deixa de ser curiosa, perquè han estat precisament les companyies telefòniques que ens perseguien per vendre’ns una connexió domèstica de banda ampla les que, mirant cap a un altre lloc mentre intentaven cobrar-nos fins i tot pels serveis que no donen o que proporcionen malament, ens posaven a la llar la possibilitat de parlar per telèfon sense pagar les tarifes exagerades que ens han estat aplicant durant les últimes quatre dècades. Un efecte tecnològic col·lateral, que han intentat obviar fins que el fenomen ha esclatat.

Primer ens van convèncer que allò d’una línia fixa a casa era un atràs. Calia passar-se al telèfon mòbil. Era força més car, però podies parlar des de tot arreu. A l’Estat espanyol la idea i els anuncis van fer forat: ara un 92 per cent de ciutadans tenen telèfon mòbil i proporcionen a les companyies operadores el 62 per cent dels seus beneficis. Les inversions en telefonia mòbil –per la seva expectativa de ràpid retorn- han provocat un retard difícilment recuperable en el desplegament de connexions de banda ampla: en l’Europa dels vint-i-cinc fins i tot Txèquia ens passa al davant. Només quan el pastís del mòbil va estar mitjanament repartit i el mercat força saturat, va ser quan les telefòniques van començar a jugar el desplegament de la connexió de banda ampla com a fórmula per intentar fidelitzar i mantenir un mercat de línies telefòniques fixes en perill d’extinció. Una connexió sovint lenta, cara i de mala qualitat, com testifiquen els milers de denúncies als organismes i entitats de consum. Però una connexió, al cap i la fi, que permet paradòjicament fer de franc el que sempre ha estat el cor bàsic del negoci de les operadores telefòniques: parlar per telèfon.

I ara venen les corredisses. Les mateixes empreses que sovint han rebutjat qualsevol mena de control sobre la qualitat del servei que proporcionaven, o sobre els seus contractes denunciats com a abusius, o sobre els sistemes de tarificació, demanen a la Comissió del Mercat de Telecomunicacions (CMT) i a la Comissió Europea que reguli aquest desori de trucar sense passar per caixa. El dubte és fins quan les normatives i imposicions comercials podran encorsetar un mercat d’usuaris que tenen alternatives alegals més satisfactòries i que, a més, són gratuïtes.

ENRIC BRUGUERA