MIR@D@ DIGIT@L

Reflexions sobre la Societat del Coneixement -la nostra, sembla ser-, articles publicats, paisatges, identitats, viatges virtuals i/o presencials...

Nom:

Periodista barceloní especialitzat en la gestió d'informació i comunicació. Professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

2005/05/10

Bancs de pesca

Publicat al diari AVUI el 10-05-2005

El número d’usuaris que utilitza Internet per fer les seves transaccions bancàries ha crescut un 20% durant els últims dotze mesos. Segons un recent estudi de la consultora Nielsen/NetRatings (www.nielsen-netratings.com), ja són gairebé dos milions i mig els ciutadans espanyols que utilitzen la banca electrònica a través de la xarxa per gestionar els seus comptes corrents, transferències, pagaments i inversions. En el mateix període, l’International Anti-Phishing Group (www.antiphishing.org) ha detectat un increment del 30% mensual dels intents d’estafa en aquest canal online. Les seves dades, de dimensió planetària, parlen d’uns 3.000 milions d’intents de frau cada mes. Cert que només tenen èxit un 5% de temptatives. Però no deixa de ser preocupant que a tot el món cada dia uns 5 milions d’usuaris siguin víctimes d’una estafa online. Sobretot quan els afectats solen prestar-hi una insòlita complicitat involuntària.

El fenomen ja es coneix amb el nom popular de phishing, en una gràfica i virtual adaptació del verb anglès to fish (pescar). Perquè això de pescar és la base del frau en les seves dues grans variants. La més corrent consisteix en enviaments massius de missatges de correu electrònic que simulen procedir d’entitats bancàries convencionals. En les aparents missives del banc, i amb l’excusa de revisar els sistemes de seguretat, l’estafador remot demana al client que vagi a un web o un formulari falsificats, i que introdueixi els seus números d’identificació i les seves claus personals de seguretat. En altres casos, els més sofisticats, la simple visita del web fals descarrega d’amagat un programa espia en l’ordinador de l’usuari, cosa que posteriorment permetrà a l’estafador obtenir de forma remota les claus i contrasenyes bancàries, i buidar-li els comptes.

Sovint la redacció matussera del missatge i l’aparença de les pàgines falsificades alerta als usuaris. Però, a pesar d’això, en molts casos el phishing funciona, i els estafadors aconsegueixen el seu objectiu de pescar una petita part d’incauts que s’empassen l’ham. Quan aquesta petita part pot arribar mensualment als 5 milions d’usuaris, la dimensió del fenomen no és cap anècdota. Al Regne Unit durant el 2004 els bancs van haver de tornar més de 7 milions de lliures a uns 2.000 clients que havien estat estafats per aquest sistema. Les autoritats financeres ja han avisat que aviat els bancs deixaran de pagar els plats trencats perquè consideren que el frau es produeix, sobretot, quan els clients no observen unes mínimes normes de seguretat.

Caixes i bancs espanyols intenten resoldre amb discreció el problema i, per no espantar la clientela, solen guardar-se les xifres reals de frau, per phishing o per qualsevol altra via. Però la creació d’un grup de treball sobre seguretat en el sí del Centro de Coordinación Interbancario i les recents detencions de presumptes estafadors a Barcelona apunten que l’estafa virtual ja té status de problema força real.

Per a les entitats financeres es tracta, sobretot, d’un problema de precaució dels usuaris: si verifiquen la identitat de qui els demana les dades i no les hi donen a qualsevol, s’estalviaran molts problemes. Però les associacions d’usuaris i consumidors es queixen que els bancs encara han de millorar molt la seguretat del seus nous canals electrònics. Uns i altres potser hem d’assumir que la tecnologia no només ens obliga a aprendre a fer funcionar de forma electrodomèstica determinats aparells i sistemes. Ens cal, sobretot, cultura tecnològica per entendre per què i com hem d’utilitzar determinades eines. El més inquietant és constatar que en això de l’alfabetització tecnològica encara estem més endarrerits que en el desplegament de cables i tecles.

ENRIC BRUGUERA
PERIODISTA