MIR@D@ DIGIT@L

Reflexions sobre la Societat del Coneixement -la nostra, sembla ser-, articles publicats, paisatges, identitats, viatges virtuals i/o presencials...

Nom:

Periodista barceloní especialitzat en la gestió d'informació i comunicació. Professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

2005/07/14

El control tecnològic global desborda l’espionatge clàssic

Publicat al setmanari ACTUAL el 14-07-2005

Escepticisme sobre la capacitat dels actuals serveis d’intel·ligència per processar i analitzar informació exhaustiva de telefonia i internet

Enric Bruguera

Des del 1998, quan el terrorisme d’inspiració islàmica radical va colpejar les ambaixades nord-americanes a Kènia i Tanzània, la resposta dels governs occidentals i dels seus serveis d’intel·ligència davant de cada nou atemptat ha seguit el patró repetitiu de reclamar més control de les telecomunicacions per tal d’intentar accedir a informació que els permetés localitzar els responsables i prevenir noves accions. L’espionatge occidental ha incrementat i millorat molt els seus mitjans i sistemes de control tecnològic, però les estructures jeràrquiques, piramidals i encarcarades dels organismes d’informació s’han revelat insuficients a l’hora de prevenir massacres com les de l’11-S del 2001 a Nova York, l’11-M del 2004 a Madrid o aquest últim 7-J de Londres.

L’atemptat a la capital britànica resulta paradigmàtic de la lluita desigual entre els serveis convencionals d’intel·ligència i un terrorisme globalitzat que aprofita al màxim les xarxes planetàries descentralitzades de la telefonia mòbil i internet. Mentre Londres reclama als governs europeus que imposin registres massius de trucades i moviments dels seus ciutadans per internet, gran part de la policia britànica ha passat l’última setmana literalment colgada sota una allau de 150 milions de registres de trucades locals, gairebé 3.000 cintes de circuits de videovigilància londinenca i prop de 3.000 trucades als telèfons de col·laboració ciutadana.

Les dades són importants, però la capacitat de convertir-les en informació sensible i pertinent no sembla que sigui el punt fort de serveis d’informació com l’MI5 a l’hora de coordinar, a més de la intel·ligència interior, els fluxos de comunicació, les rivalitats i els desajustos que li arriben del servei d’informació exterior (MI6), el servei d’espionatge electrònic (Government Communications Headquarters –GCHQ-), el servei d’espionatge de l’Exèrcit britànic (Force Research Unit –FRU-), les aportacions de la policia europea Europol, la CIA i l’Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels Estats Units, i els serveis secrets de les dues dotzenes d’aliats europeus, als quals cal afegir el Mossad israelià. En aquest context laberíntic, que un ciutadà o un visitant de Londres siguin captats unes 300 vegades diàries per càmeres de videovigilància situades en llocs públics pot no ajudar gaire a un ús preventiu d’aquesta informació.

La petició del govern britànic als seus homòlegs europeus perquè controlin indiscriminadament el que fan els seus ciutadans amb el mòbil i internet no fa més que evidenciar les contradiccions i mancances de la lluita antiterrorista tal com encara està plantejada.

La Comissió i el Parlament de la UE poden trigar anys a definir una directiva de control de les telecomunicacions que intenti no lesionar un actiu tant important com el dret a la intimitat i privacitat dels seus ciutadans. Si la iniciativa de control massiu s’intenta acordar entre governs estatals, la qüestió entra de ple en la territorialitat i la sobirania dels estats: qui decideix què cal espiar, quina informació cal guardar, i qui assumeix el cost d’una operació indiscriminada de captura i anàlisi de dades a escala continental.

Comptant, sobretot, que experiències prèvies de control massiu han permès constatar que el 90% de tràfic de dades i veu per les xarxes de telecomunicacions no té cap valor estratègic. I que en molts casos les cèl·lules terroristes han utilitzat mètodes d’encriptació, com l’esteganografia –informació camuflada en fitxers d’imatge que circulen lliurement per la xarxa-, difícilment assequibles a serveis d’intel·ligència col·lapsats per l’anàlisi de converses i missatges banals, i que sovint reclamen desesperadament des dels seus webs personal que conegui els idiomes i dialectes dels terroristes als quals han de combatre.

ADRECES
MI5 britànic: www.mi5.gov.uk
GCHQ: www.gchq.gov.uk
Europol: www.europol.net
CIA: www.cia.gov
Agència Nacional de Seguretat (NSA): www.nsa.gov
Mossad: www.mossad.gov.il/Mohr

Membre d’honor de la mítica Echelon
La crida britànica al control massiu de les telecomunicacions europees és encara més significatiu quan es té en compte que durant els últims trenta anys el Regne Unit, juntament amb els Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda, ha impulsat la xarxa d’espionatge planetari Echelon, un conjunt de 140 estacions terrestres i desenes de satèl·lits capaços de filtrar diàriament uns 4.000 milions de comunicacions de telefonia mòbil i fixa, fax, correu electrònic, internet i transmissió d’informació via satèl·lit.

Tot i que mai cap govern ha admès obertament l’existència de Echelon, militars britànics van reconèixer el seu ús per espiar l’exèrcit argentí durant la guerra de les Malvines el 1982. Posteriorment, la Unió Europea va denunciar l’utilització d’Echelon per fer espionatge industrial a favor d’empreses nord-americanes, amb escàndols com l’obtenció imprevista per part de McDonell-Douglas d’un contracte pràcticament tancat entre l’europea Airbus i Aràbia Saudí el 1994, o la sorprenent firma el 1998 per part de la nordamericana Raytheon d’un acord que el govern de Brasil ja havia aparaulat amb l’europea Thomson.