MIR@D@ DIGIT@L

Reflexions sobre la Societat del Coneixement -la nostra, sembla ser-, articles publicats, paisatges, identitats, viatges virtuals i/o presencials...

Nom:

Periodista barceloní especialitzat en la gestió d'informació i comunicació. Professor-consultor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

2006/07/16

La realitat s’instal·la en els arguments dels nous videojocs

París, Palestina, Veneçuela, Iran o Sudan deixen de ser simples escenaris virtuals i posen els seus conflictes a l’abast de l’usuari

Publicat al setmanari ACTUAL el 13-07-2006

Enric Bruguera

No havien passat 24 hores de la final del campionat mundial de futbol quan l’agressió de Zinedine Zidane a Marco Materazzi ja s’escampava per internet en forma de videojoc on-line que permetia a qualsevol usuari del planeta controlar amb el ratolí el cop de cap del jugador francès contra el pit de l’italià. Es poden discutir la tècnica matussera i un gust més que dubtós, però la iniciativa és força il·lustrativa del fenomen que en el món dels videojocs va desplaçant monstres inversemblants i escenaris onírics en favor del protagonisme creixent de les situacions reals de l’actualitat i els seus conflictes.

La tendència a presentar una certa ambientació realista en els videojocs ve de lluny i, de fet, des de fa dècades ja ha generat nombroses nissagues de títols relacionats amb guerres diverses i civilitzacions antigues. L’element nou és precisament la connexió d’aquesta tendència realista amb fets d’actualitat. I en aquesta perspectiva, el videojoc Paris Riots va començar a marcar fa uns mesos la pauta en adaptar un clàssic com Medal of Honor a les revoltes que el novembre passat van sacsejar diversos barris perifèrics de París i altres ciutats franceses amb la crema incontrolada de desenes de milers de vehicles.

La deriva de continguts i propostes ideològiques del cinema als videojocs, passant per la televisió, té una base quantitativa i econòmica incontestable en el creixement de la penetració i difusió del joc electrònic. Segons dades d’aDeSe, només a l’Estat espanyol el mercat dels videojocs va assolir l’any 2005 prop de 900 milions d’euros, un 16% més que l’any anterior. Un volum que, segons les anàlisis de la Societat General d’Autors (SGAE), ja ha doblat de llarg la taquilla dels cinemes convencionals i representa prop d’un 70% del que facturen juntes les indústries musicals i videogràfiques. I això sense comptar els estralls de la pirateria, via internet o top manta.

Amb aquestes audiències i el seu potencial de creixement, no és estrany que el videojoc sigui vist com el gran canal de futur per a la penetració de continguts i plantejaments culturals, polítics, religiosos i ideològics. I així, des dels Estats Units, la indústria dels videojocs ja no es limita a reproduir escenaris de la guerra a l’Iraq, sinó que va més enllà i situa Mercenaries 2: World in flames en una hipotètica i delirant invasió de Veneçuela. Una tendència a l’abast de tothom que també ha mogut a les autoritats d’Iran a impulsar la creació i distribució d’un videojoc en el qual el seu programa nuclear, la religió i la política generen conflictes i situacions que l’usuari només pot resoldre aplicant els criteris que ha ratificat com adients el Consell Suprem Iranià de Cultura. Un videojoc que Iran compta a poder començar a distribuir aquest mateix mes d’agost.

Oberta la porta del videojoc com a canal de circulació de l’actualitat, iniciatives com un joc sobre la masacre escolar que es va produir a Columbine (Colorado) l’abril del 1999 han posat els pèls de punta a pares i educadors, fins el punt que les seves protestes semblen haver frenat el seu llançament. Però també fomenten iniciatives com Darfur is Dying o Peace Maker, que promouen el videojoc com a eina de coneixement i conscienciació del drama humanitari que està patint el sud del Sudan o el complexíssim laberint de la pau a l’Orient Mitjà. Fragments de realitat immediata, que superen la ficció... també en els videojocs.

ADRECES
Zidane-Materazzi: www.corriere.it/Media/Foto/2006/07_Luglio/10/zidane.swf
Paris Riots: parisriots.free.fr
Medal of Honor: www.ea.com/official/moh/alliedassault/us
Mercenaries 2: World in flames: www.mercs2.com
Darfur is Dying: www.darfurisdying.com
Peace Maker: www.peacemakergame.com
Emergencia 112: www.emergencia112.com

Sociables o addictes?
Els videojocs evolucionen en continguts i pràctiques. Els estudis sobre el fenomen semblen estancats en les seves contradiccions.

Fa tot just uns mesos, l’Observatori del Videojoc de la Universitat Europea de Madrid, avalava la sociabilitat de la pràctica del videojoc i assegurava que el 50% dels usuaris analitzats presentaven òptims indicadors de socialització i de relació familiar. Aquesta mateixa setmana els principals neurocientífics del món afirmaven a Viena que els videojocs provoquen addiccions psicològiques equivalents a les de l’alcohol o el cànnabis.

Entre uns i altres, Telefónica Móviles feia una exhibició de futur i presentava el seu joc educatiu Emergencia 112, adreçat a usuaris joves i accessible a través del telèfon mòbil. El videojoc, lluny de continguts violents o de caire sexual, pretén difondre entre els usuaris més joves les nocions bàsiques per als primers auxilis a les eventuals víctimes d’un accident. Tota una lliçó sobre l’ús raonable dels videojocs, orientada al milió llarg d’usuaris espanyols de la telefonia mòbil d’entre 10 i 14 anys. Un mercat que convé cuidar i fidelitzar, juntament amb els pares que paguen les factures, de cara a la despesa previsible que pot aportar el seu pas per l’adolescència i la seva arribada al consum adult.

2006/07/05

La febre pel GPS xoca amb la dispersió d’usos i dispositius

El geoposicionament per satèl·lit salta dels cotxes de gamma alta a les butxaques, telèfons mòbils i agendes personals dels usuaris

Publicat al setmanari ACTUAL el 6 de juliol de 2006

Enric Bruguera

Els localitzadors de posició geogràfica per satèl·lit estan a punt d’entrar en l’olimp dels ginys estrella de l’electrònica de consum. La demanda general existeix: gairebé tothom valora els avantatges d’un sistema que selecciona la informació segons la ubicació de l’usuari en un moment determinat. Però és aquesta embranzida en la popularització del GPS la que, paradoxalment, està entrebancant la seva difusió comercial massiva en obligar a l’usuari a triar entre el navegador autònom, el de cotxe, l’integrat en el telèfon mòbil, el que forma part de l’agenda electrònica o, fins i tot, el de canell. Un dilema que sovint acaba ajornant la compra.

El potencial comercial i de serveis de la localització geogràfica GPS –Global Positioning System: posicionament del terminal utilitzant les coordenades de situació que proporciona la xarxa nord-americana de satèl·lits - no ha defraudat les expectatives que la indústria electrònica i les autoritats europees exhibien fa tot just un any. De fet, les previsions s’han superat en prop del 100%. Si durant l’any 2004 a la Unió Europea es van vendre prop de 5 milions de navegadors GPS, l’any 2005 es va tancar vorejant els 10 milions. Unes xifres que a l’Estat espanyol representaven unes 200.000 unitats per al 2005, i unes expectatives de venda per al 2006 que superen de llarg el mig milió de navegadors GPS portàtils.

Altra cosa és l’evolució qualitativa que estan seguint les seves penetració i distribució socials. Perquè si fa un any les previsions es feien sobre la base que els navegadors anirien incrustats en els vehicles i que els seus usos estarien relacionats amb la conducció i el trànsit per carretera, avui les xifres constaten que les vendes de navegadors GPS preinstal·lats en els cotxes han caigut del 34% a menys del 19%, i que el gran boom del consum GPS s’ha traslladat als ginys que l’usuari, a més de fer servir dins del cotxe, se’ls pot endur a la butxaca.

I, així, aquests dies la decisió ferma d’afrontar les vacances imminents amb un GPS presenta dilemes inquietants. Perquè és cert que per menys de 300 € podem adquirir un terminal autònom de GPS, com el Galatea 2106 de Supratech, amb mapes i indicacions sonores sobre les carreteres d’Espanya i Portugal. Però també ho és que amb un parell de centenars d’euros més podem afegir-hi informació actualitzada sobre l’estat del trànsit –via Traffic Message Chanel en aquelles zones on aquest canal de ràdio digital té cobertura- i prestacions de pantalla i navegació molt més còmodes, com les que presenten els models de Tom Tom Go.

Una altra opció és incorporar-lo al telèfon mòbil. Depenent del model, Qtek o Route 66 proporcionen software de geolocalització. Una alternativa a tenir en compte, sobretot si valorem els avanços de Navman a l’hora d’establir itineraris per carretera en base a fotografies que incorporin les coordenades geogràfiques de localització de la imatge. O si pensem en els progressos de GeoVector per afegir informació turística dels llocs on anem apuntant amb el mòbil.

Prestacions informatives turístiques que, si fa no fa, coincideixen amb les dels GPS integrats en agendes electròniques com les Palm que incorporen la Guia Michelin, o els dispositius de geolocalització que es poden incorporar a les agendes HP gràcies a un nou model de funda. Tot un ventall vertiginós d’opcions que botigues virtuals com AcivaGPS mostren sense embuts, amb l’opció cautelar, això sí, de poder llogar i provar prèviament el GPS del nostre estiu.

ADRECES

Supratech: www.supratech.es

Tom Tom Go: www.tomtom.com

Qtek: qtek.com.es

Route 66: www.66.com

Navman: www.navman.com

Guia Michelin: www.airis.es/FRAME/FRAME.ASP?Pais=SP

Activa GPS: www.activagps.com


Europa perd el rumb

Els serveis de localització geogràfica via satèl·lit continuaran depenent dels sistemes GPS nord-americans fins força més enllà de l’any 2011, a pesar que aquesta era la data límit que la Unió Europea havia fixat per posar en producció la seva xarxa civil de satèl·lits Gal.lileo.

En plena depressió identitària europea, les autoritats de la UE acaben d’admetre que el desplegament de la xarxa Gal.lileo està empantanada en un marasme de desacords contractuals entre les empreses que havien de materialitzar un nou model de col·laboració de la iniciativa privada i la iniciativa pública a nivell continental. Un model al qual, curiosament, s’hi havia convidat a participar a entitats i empreses xineses, algunes d’elles principals beneficiàries del retard dels plans geolocalitzadors europeus. I un retard, a més, que posa en qüestió la candidatura de Barcelona com a futura seu de l’Agència Europea del sistema civil de satèl·lits.

Sort encara que els Estats Units van accedir l’any 2000 a suprimir les mesures d’imprecisió forçada en el sistema GPS, que en base a les originàries finalitats militars del seu sistema de geolocalització alterava en centenars de metres l’exactitud de les informacions. Només ens faltaria haver d’afegir les paranoies yankees a la incompetència europea.

Més car de dir que de fer

Article publicat al diari AVUI el 4 de juliol de 2006
Enric Bruguera
Agafar un avió i plantar-se a qualsevol capital europea pot costar només 30 o 40 euros. Treure el telèfon mòbil de la butxaca i trucar a casa per dir que ja has arribat costa un mínim d'entre 3 i 8 euros, en un galimaties tarifari que depèn de la companyia telefònica de cada usuari, la modalitat personal del servei, l'estona de conversa, l'hora del dia, els acords de l'operadora pròpia amb les companyies que transporten el senyal telefònic d'un país a un altre, i el marge de benefici de l'empresa que dóna cobertura a cada lloc. Total: un parell o tres de trucades de mòbil, amb deu o dotze minuts de conversa, poden acabar tenint per a l'abonat un cost

Llegir sencer